divendres, 8 d’octubre de 2010

STOP


Aquest no és un alt en el meu viatge, és un pas més enllà.
És el "patir el viatge".
És el no detenir-se aquí.
És sentir que el camí fet no ha estat suficient.
És tenir el convenciment de què aquest ha de ser el viatge de tots.
És saber que no viatjo sola perquè cada un de nosaltres sóm molts.
És desitjar que la innocència dels seus ulls arribi, si no a tots els cors, sí a totes les ments.

http://tv.diariodeibiza.es/index.php?proveedor=diariodeibiza&seccion=157&page=6&VideoId=33289


diumenge, 26 de juliol de 2009

LA NOSTRA AUTOCARAVANA

Viatjar en el temps quan ho fas al teu propi passat pot esdevenir en un seguit de records des de la petita línia que separa aquest passat del futur i que no és més que el present. De manera que els viatges que vaig realitzar ja fa uns anys possiblement divergiran, en bona part dels seus continguts, amb els de les persones que els van viure amb mi, senzillament perquè els nostres presents són diferents. Per tant, aquells viatges els faré jo ara, des de la meva realitat.

Aquell any, l'estiu de 1991, va arribar l'autocaravana a les nostres vides. Teníem 46 anys i era un bon moment.

Mai no haviem programat els nostres viatges. Els únics preparatius havien estat sempre les mantes d'abric, els estris de cuinar i alguna idea al cap d'on podíem anar. Pensàvem un probable objectiu final i ja hi arribaríem, no sabíem quan ni com.

En aquesta ocasió vam voler oferir a l'autocaravana un objectiu de luxe i vam pensar que París ho era. Eivissa feia ja algun temps que començava a allunyar-se del que jo esperava o necessitava i havia de buscar noves il·lusions.

Vam recollir la Furgo (el seu nom familiar) del lloc on l'havíem comprat i, sense haver fet cap pràctica, segurs que tot funcionava perfectament, vam partir cap a la nova aventura. El repte molt ben superat va ser el del Leopold conduint aquell vehicle de proporcions superiors a les habituals.

Les nostres filles Maru i Laia, de 19 i 9 anys, semblaven molt contentes i jo, per fi, tenia el que havia desitjat des de sempre, crec que des de molt abans que s'haguessin inventat, des de petita quan el meu pare m'explicava contes d'aventures en els quals sempre ens havíem de refugiar de la pluja al mig del camp viatjant en moto amb "sidecar".

Per nosaltres era una furgo "especial" perquè així la volíem veure, però no deixava de ser la clàssica autocaravana. Tenia un llit gran davant, en alt, un altre individual darrera, i la taula amb els seients que es podien preparar també per dormir. La cuina i la nevera semblaven de joguina i el wàter i la dutxa ocupaven un mateix espai. Era un palau, com aquells que tantes vegades havíem tingut de veïns de les cabanes amb les que viatjàvem.

Els animals sempre han format part de la meva vida i quasi bé sempre han estat presents en els meus viatges. En aquesta ocasió va ser el Patufet qui ens va acompanyar. Era un gos petit, "xulo" i atrevit amb els gossos grans perquè sabia que ell era més ràpid. Tenia 11 anys, els mateixos que portàvem a Eivissa. De petit se'l va adjudicar la Maru com a propi, però tots dos es van fer grans. Quan ella se'n va anar a estudiar el Patufet va demanar també la seva independència. Es va fer l'amo del seu territori i tant podia tornar a casa amb una cuixa de xai sense estrenar com amb un os brut i fastigós, o bé fent una pudor espantosa o amb ferides ben guanyades en la disputa per la femella de torn. Però en el viatge va ser discret, potser perquè no es debia sentir prou segur fora dels seus dominis.

PARIS

Vam arribar a les portes de París a una hora que convidava al descans . El Leopold va dir que no entraria a la gran ciutat conduint, que buscaríem un càmping i ens traslladaríem en metro. Jo tenia l'absurda il·lusió d'arribar fins la torre Eiffel amb la furgo i pel matí vam avançar cap el meu objectiu. La vam veure de lluny, i els carrers i les avingudes ens van dur directament, sens dubtes, als seus peus. Vaig quedar extasiada. Com era possible que aquell conjunt de ferros entreteixits em pogués enamorar? L'emoció de veure-la des de l'espai íntim que compartia estretament durant aquells dies va superar les meves expectatives.

Ens vam posar les millors robes, en realitat les úniques que portàvem per si sorgia l'ocasió, i vam tocar el cel des de la Torre. Bé, jo només els núvols i pujant per les escales perquè per arribar fins al cel s'ha de fer en ascensor, la qual cosa a mi en aquells moments "existencials" no em feia massa gràcia. És curiós com en determinades èpoques de les nostres vides sentim unes pors que mai abans no havíem sentit i que després deixarem de patir. A mi em passava en aquells moments amb els ascensors i els avions.

Tot era nou i complicat per aparcar, però havíem de trobar el lloc adequat per dinar. Diguem-ne que la condescendència d'uns policies ens va permetre poder fer-lo entre els jardins que envolta la torre. Possiblement vam recórrer a les viandes adquirides al nostre pas per Andorra. Una migdiada feta en el meu palau i mirant entre somnis i gotes de pluja la Torre de París va ser un dels plaers d'aquell viatge. Però ens quedaven dies i situacions que resoldre.

Una de les necessitas per la supervivència era trobar, al mig de la ciutat, la font on omplir els dipòsits d'aigua. Era imprescindible poder aparcar a prop i això era complicat però no ens va resultar impossible. Debia ser pel voltants de la Torre i sempre la recordarem perquè era una font molt maca i perquè ens va oferir aigua en moments de dificultat, encara que mai més l'he retrobada. Perquè a París he tornat en moltes ocasions però les vivències han estat diferents.

Una altra dificultat a superar va ser aconseguir el lloc apropiat on aturar-nos durant la nit. La idea del càmping havia estat rebutjada de sempre, no voliem abandonar la ciutat i no eren fàcils els aparcaments. Per tant la solució l'havíem de trobar amb entusiasme i una mica d'imaginació. La Plaça de la Concorde va ser el lloc ideal on vam poder aparcar i dormir, naturalment sense fer massa exhibició d'aquest últim fet. Allò va ser un regal més que ens va oferir París. Veure des de la Furgo, que en aquells moments era casa nostra, la il·luminació dels Camps Eliseus i la Torre Eiffel, i quedar-nos dormits davant aquell espectacle és allò que mai no podré oblidar.

París s'ha de recórrer i conèixer a peu, plaça a plaça, racó a racó, pedra a pedra i pont a pont, però nosaltres la vam experimentar per primera vegada sense quasi bé posar peu a terra. Només ens vam obligar a fer-ho en determinades ocasions.

Una d'aquestes visites que només són possibles fer caminant va ser a Montmartre. El barri que havia estat bressol i acollida de la bohèmia del segle XIX se'm va presentar com la sofisticació d'un temps passat, un temps en què molts genis van passar gana i fred i solitud, però que la joventut i l'amor al seu art els va ajudar a superar. Però d'alló fa molt de temps i Charles Aznavour, amb la bellísima cançó La Bohème de 1965, quan jo tenia vint anys, ja m'havia fet saber que aquell viatge al passat només el podria viure amb la imaginació. Ho vaig intentar. Hi havia massa gent.

Clar, vam anar al Museu del Louvre, i així com tots els camins porten a la Torre Eiffel (...o era a Roma?...) tots els passadissos porten a La Gioconda, a qui vaig veure més petita del que jo esperava i a qui em va costar descobrir-li aquell somriure enigmàtic del que tantes vegades havia llegit. És que al Louvre, com a qualsevol altre museu, s'ha d'anar amb els deures fets, sense pressa i en èpoques de poc turisme. I així ho he fet en moltes altres ocasions.

VERSALLES

Va arribar el moment de partir cap a Versalles i jo estava de mal humor. Sabia exactament per què però, com sempre m'ha passat, em costava verbalitzar-lo la qual cosa fa que sigui més desagradable pels altres. I és que aquell París mai més tornaria a ser aquell París.

El Leopold va tenir una sortida molt divertida. Va convertir la autocaravana en un carruatge de l'època de Lluís XIV treient el braç com si fuetegés a uns cavalls imaginaris i imitant el soroll dels seus cascs. Vam riure molt i així vam arribar quasi bé a les portes del Palau de Versalles. De la seva història i bellesa està tot escrit i els seus jardins, tal i com va ser el desig del Rei Sol, ens va donar una mica de calma després de la bullícia de la capital.

Vam començar a sentir enyorament dels boscos dels Pirineus i del mar, no importava quin, i vam continuar per nous camins.


dilluns, 29 de juny de 2009

VILLA SANJURJO

Fa 19 anys d'aquell viatge i em costa sentir l'emoció de l'arribada, però puc recordar-la.
Mirava els arbres i l'aigua d'un rierol creient veure les excursions que de petita havia fet als camps del rio Guis, on agafàvem les peres petites més dolces del món.



Fent un passeig pels carrers vaig retrobar el poble de la meva infància tal com el recordava. Ni més gran ni més petit, ni millor ni pitjor. Potser massa igual pel temps que havia passat. Tot estava al seu lloc, potser una mica més sol, o més trist, o amb nostàlgia...

Villa Sanjurjo no és una població representativa de la cultura arquitectònica del país ja que va sorgir de la colonització del territori per part d'Espanya. Per tant, no té cap atractiu especial per a un turista a la recerca de llocs exòtics.

Però, per a mi, el que comptava era que les cases del meu carrer em transportaven als terrats per on havia caminat de petita i m'havia amagat buscant secrets pels patis interiors, de la mateixa forma que possiblement feia la nostra gata Mirinyonya, ella a la búsqueda d'amors amb conseqüències.


El cine Florido té la coqueteria dels teatres amb balcons i cortinatges de vellut vermell. És molt bonic. Vaig voler entrar-hi sola per poder recordar les meves primeres llàgrimes amb Bambi. I vaig tornar a plorar i a somniar i a sentir com ho havia fet amb tantes pel·lícules viscudes entre aquelles ombres.

La platja del Quemado és una preciosa cala on tantes vegades havia fet veure que nedava quan era petita. No vaig voler baixar perquè havien posat preu per accedir-hi i, encara que fos mòdic, era suficient perquè la majoria de la població autòctona, que no s'ho podia permetre, no "molestessin" els turistes.

No vaig poder tornar a veure el penyon d'Alhucemas perquè les platges d'on es podia divisar estaven ocupades pel club Méditerranée, tancat al públic no soci. De nou, el preu del "progrés" s'interposava davant els meus records. Aquelles platges s'havien mantingut molts anys en estat salvatge i accedíem a elles en el vaixell de pesca dels nostres veïns i amics. Desembarcavem en barca, ens banyàvem, menjàvem sardines pescades aquella mateixa nit i passàvem un dia en família i germanor.

A la platja de la Cebadilla, lloc del desembarcament, vam descobrir la desembocadura de les aigües d'un broll que sempre havia recordat com el lloc on ens havíem perdut la meva mare, unes amigues i jo fins que es va fer de nit.


Des d'aquesta platja pedregosa es pot accedir a l'antic cementiri cristià i en aquells moments estava custodiat per un musulmà tan pobre, trist i desemparat com les pròpies tombes. Aquestes, malgrat l'estat d'abandó, conservaven l'aparença de moments d'esplendor. Vam llegir noms de famílies que no recordava i, tristament, el de massa nens petits.

Vam visitar la senzilla església de la meva primera comunió i ja no hi era el crucifix enorme que tantes vegades havia mirat amb por i llàstima.
Al costat continuava el "colegio nacional", en silenci per vacances.
I allà davant continuava el parc del meu primer enamorament als 6 anys, amb la font de la que tantes galledes d'aigua havien sortit per proveir minsament els veïns i que ara restava seca.
Darrera, els pins s'havien convertit en cases d'aparença humil.



Visitàrem el mateix camp de futbol, el dels emocionants i divertits partits del Villa contra el Lacha. I el col·legi de les monges "de arriba" i les "de abajo", les meves. I el cine "de abajo" i la farmàcia del meu primer raspall de dents...
I tot el vam recórrer acompanyats per un veí que gaudia recordant amb mi el que ell considerava temps millors.

Vaig dir adéu a Villa que immediatament es va convertir en Alhoceima.

dissabte, 27 de juny de 2009

MARROC



Aquest no va ser un viatge turístic. Feia 33 anys que havia sortit del lloc on havia nascut i al que no havia tornat fins aquest moment. Em semblava mentira el retrobament amb la meva infantesa.

Jo era protagonista, o al menys així em sentia.
M'acompanyaven el Leopold i la nostra filla petita, na Laia, que tenia 7 anys.
Viatjàvem amb un cotxe petit i com allotjament portavem una tenda de campaya al sostre del cotxe. Era una tenda molt maca, com una petita cabana, que despertava el somriure dels que la veien obrir-se, com una aparició, quan tiravem de la palanca que es convertia en l'escala per la qual hi accediem.

Vam arribar a Melilla, naturalment en vaixell, des d'Algeciras. D'ell recordo només una sala gran, luxosa i, encara que viatjaven moltes persones que tornaven de vacances al seu pais, estava buida. I vam ser els únics que la vam ocupar, potser perquè èrem els únics que no ens sentiem emigrants. No em vaig trobar a gust.

A Melilla obria molt els ulls intentant recuperar records d'històries no viscudes, només escoltades als meus pares o germans. Però encara no havia arribat el moment.
Recordo que vaig beure aigua d'una de tantes galledes que havia a les portes d'algunes cases, amb un gotet metàl.lic lligat a l'ansa, imitant a tot el que per allà passava. I vam riure d'un jove que portava un ciclomotor amb el posat del que està a punt de guanyar una carrera de velocitat.

La frontera amb Nador em va ajudar a posar-me en situació. Havia moltes fileres de cotxes i vam suportar crits de policies que et portaven d'aquí cap allà. Alguns conductors, després de mantenir una petita conversa amb algun policia, no necessitaven fer cua. Després vam saber que els estrangers no debien mantenir aquesta conversa perquè els policies es sentirien ofesos i podiem tenir algun contratemps.

En fi, anavem camí de Villa Sanjurjo que ja feia anys (1956) havia recuperat el seu nom d'Alhoceima.

divendres, 5 de juny de 2009