dilluns, 29 de juny de 2009

VILLA SANJURJO

Fa 19 anys d'aquell viatge i em costa sentir l'emoció de l'arribada, però puc recordar-la.
Mirava els arbres i l'aigua d'un rierol creient veure les excursions que de petita havia fet als camps del rio Guis, on agafàvem les peres petites més dolces del món.



Fent un passeig pels carrers vaig retrobar el poble de la meva infància tal com el recordava. Ni més gran ni més petit, ni millor ni pitjor. Potser massa igual pel temps que havia passat. Tot estava al seu lloc, potser una mica més sol, o més trist, o amb nostàlgia...

Villa Sanjurjo no és una població representativa de la cultura arquitectònica del país ja que va sorgir de la colonització del territori per part d'Espanya. Per tant, no té cap atractiu especial per a un turista a la recerca de llocs exòtics.

Però, per a mi, el que comptava era que les cases del meu carrer em transportaven als terrats per on havia caminat de petita i m'havia amagat buscant secrets pels patis interiors, de la mateixa forma que possiblement feia la nostra gata Mirinyonya, ella a la búsqueda d'amors amb conseqüències.


El cine Florido té la coqueteria dels teatres amb balcons i cortinatges de vellut vermell. És molt bonic. Vaig voler entrar-hi sola per poder recordar les meves primeres llàgrimes amb Bambi. I vaig tornar a plorar i a somniar i a sentir com ho havia fet amb tantes pel·lícules viscudes entre aquelles ombres.

La platja del Quemado és una preciosa cala on tantes vegades havia fet veure que nedava quan era petita. No vaig voler baixar perquè havien posat preu per accedir-hi i, encara que fos mòdic, era suficient perquè la majoria de la població autòctona, que no s'ho podia permetre, no "molestessin" els turistes.

No vaig poder tornar a veure el penyon d'Alhucemas perquè les platges d'on es podia divisar estaven ocupades pel club Méditerranée, tancat al públic no soci. De nou, el preu del "progrés" s'interposava davant els meus records. Aquelles platges s'havien mantingut molts anys en estat salvatge i accedíem a elles en el vaixell de pesca dels nostres veïns i amics. Desembarcavem en barca, ens banyàvem, menjàvem sardines pescades aquella mateixa nit i passàvem un dia en família i germanor.

A la platja de la Cebadilla, lloc del desembarcament, vam descobrir la desembocadura de les aigües d'un broll que sempre havia recordat com el lloc on ens havíem perdut la meva mare, unes amigues i jo fins que es va fer de nit.


Des d'aquesta platja pedregosa es pot accedir a l'antic cementiri cristià i en aquells moments estava custodiat per un musulmà tan pobre, trist i desemparat com les pròpies tombes. Aquestes, malgrat l'estat d'abandó, conservaven l'aparença de moments d'esplendor. Vam llegir noms de famílies que no recordava i, tristament, el de massa nens petits.

Vam visitar la senzilla església de la meva primera comunió i ja no hi era el crucifix enorme que tantes vegades havia mirat amb por i llàstima.
Al costat continuava el "colegio nacional", en silenci per vacances.
I allà davant continuava el parc del meu primer enamorament als 6 anys, amb la font de la que tantes galledes d'aigua havien sortit per proveir minsament els veïns i que ara restava seca.
Darrera, els pins s'havien convertit en cases d'aparença humil.



Visitàrem el mateix camp de futbol, el dels emocionants i divertits partits del Villa contra el Lacha. I el col·legi de les monges "de arriba" i les "de abajo", les meves. I el cine "de abajo" i la farmàcia del meu primer raspall de dents...
I tot el vam recórrer acompanyats per un veí que gaudia recordant amb mi el que ell considerava temps millors.

Vaig dir adéu a Villa que immediatament es va convertir en Alhoceima.

dissabte, 27 de juny de 2009

MARROC



Aquest no va ser un viatge turístic. Feia 33 anys que havia sortit del lloc on havia nascut i al que no havia tornat fins aquest moment. Em semblava mentira el retrobament amb la meva infantesa.

Jo era protagonista, o al menys així em sentia.
M'acompanyaven el Leopold i la nostra filla petita, na Laia, que tenia 7 anys.
Viatjàvem amb un cotxe petit i com allotjament portavem una tenda de campaya al sostre del cotxe. Era una tenda molt maca, com una petita cabana, que despertava el somriure dels que la veien obrir-se, com una aparició, quan tiravem de la palanca que es convertia en l'escala per la qual hi accediem.

Vam arribar a Melilla, naturalment en vaixell, des d'Algeciras. D'ell recordo només una sala gran, luxosa i, encara que viatjaven moltes persones que tornaven de vacances al seu pais, estava buida. I vam ser els únics que la vam ocupar, potser perquè èrem els únics que no ens sentiem emigrants. No em vaig trobar a gust.

A Melilla obria molt els ulls intentant recuperar records d'històries no viscudes, només escoltades als meus pares o germans. Però encara no havia arribat el moment.
Recordo que vaig beure aigua d'una de tantes galledes que havia a les portes d'algunes cases, amb un gotet metàl.lic lligat a l'ansa, imitant a tot el que per allà passava. I vam riure d'un jove que portava un ciclomotor amb el posat del que està a punt de guanyar una carrera de velocitat.

La frontera amb Nador em va ajudar a posar-me en situació. Havia moltes fileres de cotxes i vam suportar crits de policies que et portaven d'aquí cap allà. Alguns conductors, després de mantenir una petita conversa amb algun policia, no necessitaven fer cua. Després vam saber que els estrangers no debien mantenir aquesta conversa perquè els policies es sentirien ofesos i podiem tenir algun contratemps.

En fi, anavem camí de Villa Sanjurjo que ja feia anys (1956) havia recuperat el seu nom d'Alhoceima.

divendres, 5 de juny de 2009