dissabte, 27 de juny de 2009

MARROC



Aquest no va ser un viatge turístic. Feia 33 anys que havia sortit del lloc on havia nascut i al que no havia tornat fins aquest moment. Em semblava mentira el retrobament amb la meva infantesa.

Jo era protagonista, o al menys així em sentia.
M'acompanyaven el Leopold i la nostra filla petita, na Laia, que tenia 7 anys.
Viatjàvem amb un cotxe petit i com allotjament portavem una tenda de campaya al sostre del cotxe. Era una tenda molt maca, com una petita cabana, que despertava el somriure dels que la veien obrir-se, com una aparició, quan tiravem de la palanca que es convertia en l'escala per la qual hi accediem.

Vam arribar a Melilla, naturalment en vaixell, des d'Algeciras. D'ell recordo només una sala gran, luxosa i, encara que viatjaven moltes persones que tornaven de vacances al seu pais, estava buida. I vam ser els únics que la vam ocupar, potser perquè èrem els únics que no ens sentiem emigrants. No em vaig trobar a gust.

A Melilla obria molt els ulls intentant recuperar records d'històries no viscudes, només escoltades als meus pares o germans. Però encara no havia arribat el moment.
Recordo que vaig beure aigua d'una de tantes galledes que havia a les portes d'algunes cases, amb un gotet metàl.lic lligat a l'ansa, imitant a tot el que per allà passava. I vam riure d'un jove que portava un ciclomotor amb el posat del que està a punt de guanyar una carrera de velocitat.

La frontera amb Nador em va ajudar a posar-me en situació. Havia moltes fileres de cotxes i vam suportar crits de policies que et portaven d'aquí cap allà. Alguns conductors, després de mantenir una petita conversa amb algun policia, no necessitaven fer cua. Després vam saber que els estrangers no debien mantenir aquesta conversa perquè els policies es sentirien ofesos i podiem tenir algun contratemps.

En fi, anavem camí de Villa Sanjurjo que ja feia anys (1956) havia recuperat el seu nom d'Alhoceima.

Cap comentari:

Publica un comentari