diumenge, 26 de juliol de 2009

LA NOSTRA AUTOCARAVANA

Viatjar en el temps quan ho fas al teu propi passat pot esdevenir en un seguit de records des de la petita línia que separa aquest passat del futur i que no és més que el present. De manera que els viatges que vaig realitzar ja fa uns anys possiblement divergiran, en bona part dels seus continguts, amb els de les persones que els van viure amb mi, senzillament perquè els nostres presents són diferents. Per tant, aquells viatges els faré jo ara, des de la meva realitat.

Aquell any, l'estiu de 1991, va arribar l'autocaravana a les nostres vides. Teníem 46 anys i era un bon moment.

Mai no haviem programat els nostres viatges. Els únics preparatius havien estat sempre les mantes d'abric, els estris de cuinar i alguna idea al cap d'on podíem anar. Pensàvem un probable objectiu final i ja hi arribaríem, no sabíem quan ni com.

En aquesta ocasió vam voler oferir a l'autocaravana un objectiu de luxe i vam pensar que París ho era. Eivissa feia ja algun temps que començava a allunyar-se del que jo esperava o necessitava i havia de buscar noves il·lusions.

Vam recollir la Furgo (el seu nom familiar) del lloc on l'havíem comprat i, sense haver fet cap pràctica, segurs que tot funcionava perfectament, vam partir cap a la nova aventura. El repte molt ben superat va ser el del Leopold conduint aquell vehicle de proporcions superiors a les habituals.

Les nostres filles Maru i Laia, de 19 i 9 anys, semblaven molt contentes i jo, per fi, tenia el que havia desitjat des de sempre, crec que des de molt abans que s'haguessin inventat, des de petita quan el meu pare m'explicava contes d'aventures en els quals sempre ens havíem de refugiar de la pluja al mig del camp viatjant en moto amb "sidecar".

Per nosaltres era una furgo "especial" perquè així la volíem veure, però no deixava de ser la clàssica autocaravana. Tenia un llit gran davant, en alt, un altre individual darrera, i la taula amb els seients que es podien preparar també per dormir. La cuina i la nevera semblaven de joguina i el wàter i la dutxa ocupaven un mateix espai. Era un palau, com aquells que tantes vegades havíem tingut de veïns de les cabanes amb les que viatjàvem.

Els animals sempre han format part de la meva vida i quasi bé sempre han estat presents en els meus viatges. En aquesta ocasió va ser el Patufet qui ens va acompanyar. Era un gos petit, "xulo" i atrevit amb els gossos grans perquè sabia que ell era més ràpid. Tenia 11 anys, els mateixos que portàvem a Eivissa. De petit se'l va adjudicar la Maru com a propi, però tots dos es van fer grans. Quan ella se'n va anar a estudiar el Patufet va demanar també la seva independència. Es va fer l'amo del seu territori i tant podia tornar a casa amb una cuixa de xai sense estrenar com amb un os brut i fastigós, o bé fent una pudor espantosa o amb ferides ben guanyades en la disputa per la femella de torn. Però en el viatge va ser discret, potser perquè no es debia sentir prou segur fora dels seus dominis.

PARIS

Vam arribar a les portes de París a una hora que convidava al descans . El Leopold va dir que no entraria a la gran ciutat conduint, que buscaríem un càmping i ens traslladaríem en metro. Jo tenia l'absurda il·lusió d'arribar fins la torre Eiffel amb la furgo i pel matí vam avançar cap el meu objectiu. La vam veure de lluny, i els carrers i les avingudes ens van dur directament, sens dubtes, als seus peus. Vaig quedar extasiada. Com era possible que aquell conjunt de ferros entreteixits em pogués enamorar? L'emoció de veure-la des de l'espai íntim que compartia estretament durant aquells dies va superar les meves expectatives.

Ens vam posar les millors robes, en realitat les úniques que portàvem per si sorgia l'ocasió, i vam tocar el cel des de la Torre. Bé, jo només els núvols i pujant per les escales perquè per arribar fins al cel s'ha de fer en ascensor, la qual cosa a mi en aquells moments "existencials" no em feia massa gràcia. És curiós com en determinades èpoques de les nostres vides sentim unes pors que mai abans no havíem sentit i que després deixarem de patir. A mi em passava en aquells moments amb els ascensors i els avions.

Tot era nou i complicat per aparcar, però havíem de trobar el lloc adequat per dinar. Diguem-ne que la condescendència d'uns policies ens va permetre poder fer-lo entre els jardins que envolta la torre. Possiblement vam recórrer a les viandes adquirides al nostre pas per Andorra. Una migdiada feta en el meu palau i mirant entre somnis i gotes de pluja la Torre de París va ser un dels plaers d'aquell viatge. Però ens quedaven dies i situacions que resoldre.

Una de les necessitas per la supervivència era trobar, al mig de la ciutat, la font on omplir els dipòsits d'aigua. Era imprescindible poder aparcar a prop i això era complicat però no ens va resultar impossible. Debia ser pel voltants de la Torre i sempre la recordarem perquè era una font molt maca i perquè ens va oferir aigua en moments de dificultat, encara que mai més l'he retrobada. Perquè a París he tornat en moltes ocasions però les vivències han estat diferents.

Una altra dificultat a superar va ser aconseguir el lloc apropiat on aturar-nos durant la nit. La idea del càmping havia estat rebutjada de sempre, no voliem abandonar la ciutat i no eren fàcils els aparcaments. Per tant la solució l'havíem de trobar amb entusiasme i una mica d'imaginació. La Plaça de la Concorde va ser el lloc ideal on vam poder aparcar i dormir, naturalment sense fer massa exhibició d'aquest últim fet. Allò va ser un regal més que ens va oferir París. Veure des de la Furgo, que en aquells moments era casa nostra, la il·luminació dels Camps Eliseus i la Torre Eiffel, i quedar-nos dormits davant aquell espectacle és allò que mai no podré oblidar.

París s'ha de recórrer i conèixer a peu, plaça a plaça, racó a racó, pedra a pedra i pont a pont, però nosaltres la vam experimentar per primera vegada sense quasi bé posar peu a terra. Només ens vam obligar a fer-ho en determinades ocasions.

Una d'aquestes visites que només són possibles fer caminant va ser a Montmartre. El barri que havia estat bressol i acollida de la bohèmia del segle XIX se'm va presentar com la sofisticació d'un temps passat, un temps en què molts genis van passar gana i fred i solitud, però que la joventut i l'amor al seu art els va ajudar a superar. Però d'alló fa molt de temps i Charles Aznavour, amb la bellísima cançó La Bohème de 1965, quan jo tenia vint anys, ja m'havia fet saber que aquell viatge al passat només el podria viure amb la imaginació. Ho vaig intentar. Hi havia massa gent.

Clar, vam anar al Museu del Louvre, i així com tots els camins porten a la Torre Eiffel (...o era a Roma?...) tots els passadissos porten a La Gioconda, a qui vaig veure més petita del que jo esperava i a qui em va costar descobrir-li aquell somriure enigmàtic del que tantes vegades havia llegit. És que al Louvre, com a qualsevol altre museu, s'ha d'anar amb els deures fets, sense pressa i en èpoques de poc turisme. I així ho he fet en moltes altres ocasions.

VERSALLES

Va arribar el moment de partir cap a Versalles i jo estava de mal humor. Sabia exactament per què però, com sempre m'ha passat, em costava verbalitzar-lo la qual cosa fa que sigui més desagradable pels altres. I és que aquell París mai més tornaria a ser aquell París.

El Leopold va tenir una sortida molt divertida. Va convertir la autocaravana en un carruatge de l'època de Lluís XIV treient el braç com si fuetegés a uns cavalls imaginaris i imitant el soroll dels seus cascs. Vam riure molt i així vam arribar quasi bé a les portes del Palau de Versalles. De la seva història i bellesa està tot escrit i els seus jardins, tal i com va ser el desig del Rei Sol, ens va donar una mica de calma després de la bullícia de la capital.

Vam començar a sentir enyorament dels boscos dels Pirineus i del mar, no importava quin, i vam continuar per nous camins.


Cap comentari:

Publica un comentari